Joan Margarit. Misteriosament feliç

CIUTAT PERDUDA

Era una matinada negra i freda

quan vaig sortir del bar.

que ja apagaba els llums en una barriada

de carrers misesables. La ciutat

era el cadàver de la meva vida

i ja no bategava el pols del trànsit

Les cases eren ertes en la fosca.

Es va encendre una llum i es va obrir una finestra.

Va sorgir inesperat, lluent i càlid,

un solo de trompeta.

Un cant amb una força i alegria

que contrastava amb els carrers callats.

Algú en un dels pisos

llançava així cap a algun lloc la vida.

Moltes vegades penso

que només un dolor per mi desconegut

podia fer sorgir la melodia.

O fou la meva angoixa la que em va fer escoltar,

per poder sobreviure a aquella nit,

com si fossin excelses unes notes vulgars.

Joan Margarit. Misteriosament feliç. Proa 2008